Desprès de tremolar tota la setmana pensant en el fred que fotrà a Llagostera , arriba el dia i no ens decep gens , compleix totes les expectatives de dia fred...
Només aixecar-nos el termòmetre ja marca un grau negatiu, fet prou insòlit a Sabadell, a l’arribar a la Llagosta on recollim al Ru ens informa que la cosa ja va per els 4 sota zero... quan recollim al Francesc a Granollers l’únic que sabem es que fot fred!!
Un cop els quatre reunits enfilem cap a Llagostera, la cursa es de parelles així que aquest cop l’Antonio’s team (Ru + Francesc) son la competència!! Mare meva quina fresca, es baixar i començar a tremolar, quin patir no ho porto massa bé i això que la sortida es a una bona hora a les 9:30 però tot i això es comenta que la temperatura estava per sota dels -6, de bojos! -------------------------Quin fred!!! ------------------------------ Els Antonio's amenaçant!
Es dona la sortida i per mi lo clàssic, veure com tothom surt com una bala i jo que per mes que m’esforço em vaig quedant, d’aquesta manera vaig veient a l’Ada i als Antonio’s uns metres endavant però no els atrapo. Aquest cop però la sortida per mi es mes agònica que de costum, al fotre tant de fred em costa respirar amb normalitat, ho faig tot per la boca i a l’entrar tant aire fred m’ofego, lo que dèiem no es pot córrer al desembre, per moments d’asfixiat que vaig em plantejo parar i recuperar l’alé però com que la cursa es per parelles no vull perjudicar l’Ada i vaig fent com puc.
Al principi de la cursa ens trobem una pujada forta i llarga on el grup es va estirant i desprès ja passaria a ser mes trencacames amb pujades curtes però dures per finalitzar amb bastant pista . Amb tot cap al quilòmetre 11 ens trobem amb la trialera de la ruta, un tallafocs d’aquets que van seguint els pals de la llum, molt xula però no la puc gaudir tot el que voldria ja que molta gent baixa caminant i es munta una mica de cua... lo curiós del tema es que desprès d’aquest tram al ser mes lent aconsegueixo normalitzar la respiració i començo a trobar-me amb millors sensacions, ja ho veieu soc un desastre em costa mes de 10 quilòmetres començar a rodar en condicions i això en una cursa de trenta i pocs.... D’aquí endavant gaudeixo mes de la sortida, anem els dos emparellats i ben sincronitzats i això es una sensació a compartir fantàstica amb la parella. A les pujades portem un bon ritme i fotem uns quants pals però a les baixades.... si a les baixades difícils no perdem o fins i tot recuperem, a les baixades pisteres i fàcils baixem espantats i lents i tots els que havíem passat a les pujades ens passen traient-nos les enganxines !!! Que hi farem, haurem de deixar els corriols i practicar les pistes, no això mai!!
Finalment arribem amb 2:16 i segona parella mixta, els primers que veiem nomes arribar son els Antonio’s que ens han fotut el pal i això es mereix resposta: - Ens veiem a la Selva!!! Em sembla per això que ploraré una mica ja que aquest parell els veig cada dia millor...
A destacar els coneguts que vem saludar per allà com els Xavi’s que van com a motos! , el Paco de Cadaques un altre que un cop comença la cursa ni el olorem! i a l'Angel del Totgas Team que anava lluint bici nova!
Una salutació a tots!!!!! ------ Els Xavi's
I felicitar la gent de Llagostera per la bona organització, tot impecable però una mica massa de fred jeje!!!
Desprès de passar-nos el dia abans fent dissabte avui tocava una feina mes agraïda però no per això més descansada, avui sortiríem amb la ambiciosa idea de tancar el recorregut de lo que serà la 2ª Volta pel Vallès, per si algú no sap de que va es una ruta que vem fer l’any passat amb l’excusa de començar l’any reunint els amics, companys i coneguts i portar-los a passejar per les nostres contrades. Així que teníem feina, a quarts de deu començàvem la jornada i d’aquí endavant no us explicaré la ruta com faria normalment, volem conservar en secret, en tot lo possible, el recorregut tot i que els autòctons segur que reconeixen algun lloc per les fotos, si us plau discreció!!! Però si que explicaré una mica les sensacions/conclusions/intencions:
Aquest any canviem d’orientació amb l’intenció d’intentar ensenyar encara que sigui algun camí nou, en el nostre cas em passat per molts llocs nous que no coneixíem i ens em portat fantàstiques sorpreses !
El recorregut és bastant variat, passarem per tot tipus de terrenys, del mes fàcil per reagrupar-se, algun tram de caminar obligat però d’una bellesa que es fa perdonar fins a una zona que segons amb els ulls que te la miris la pots considerar més o menys fosca però sempre fosca.... o en altres paraules trialeres....
Que no s'embruta? Quina rabia!
En quant a les dades tècniques no us donaré els números encara ja que us podrien semblar enganyosos no son ni molts quilometres (uns 70) ni molt desnivell (2000) però es molt distreta, nosaltres anant nomes els dos vem arribar a Sabadell de nit... i amb trams puntuals molt durs (rampes de mes del 20%) però que es això per vosaltres, una motivació no? .
-------------Rampes del 20 i pico %
---------------TrialTrialerilles
La pobre Ada portava al damunt un constipat de por, lo normal i lògic hagués estat fer bondat a casa però ja sabeu que això es molt complicat i li va tocar patir mes de lo desitjat, tot sigui per una bona causa!!
Això si com la ruta ens estava fent treballar ens vem fer un bon homenatge per un dels punts de la ruta, a les fotos us podreu fer l’idea del nostre nivell de patiment en aquells moments:
En quant a dates encara ho tenim que confirmar, ja ho posarem al blog lo que es segur es que serà a principis de gener. En breu mes dades....
Dilluns 7: La Prehistorica
Desprès de les obligacions dels dies anteriors tocava tornar-se a reunir amb els amics, així que dilluns quedàvem a Granollers amb el Ru , el Francesc i l’Heri per fer la Prehistòrica d’aquest any.
Nomes sortir ens trobem al Marc del Ravet i com que està de pretemporada doncs s’apunta a sortir amb el nostre ritme globeril. Una de les novetats destacades es que al Ru l’hi han regalat un gps, així que ja tenim un guia de confiança perquè lo que sóc jo amb l’aparetet... Per cert no us he comentat l’horari de marquesos sortíem de Granollers passades les deu!! Del recorregut només dir que una meravella , aquella zona surten els corriols com a bolets i si a mes a mes vas amb autòctons com el Marc ja és l’hòstia, si la ruta tocava pista ell sabia una trialera o corriol que anava a parar al mateix lloc tant de baixada com de pujada.... si de pujada vem fer uns corriols dels quals sortia fum del plat petit, tremendu!!
Del grup destacaria al Ru que últimament està intractable i tot ho puja i l’Ada que en el seu procés d’adaptació a la bici ja es va fer alguna trialera seria!
Ru que es de baixada! ------- Buscant la traçada
Tot i que només vem fer uns 40 quilometres arribàvem a la Roca a quarts de tres, ja se sap repetint corriols, mirant traçades i sobretot rient el temps passa ràpid!! Així que poc mes tocava fer que no fos entaular-se i fer uns entrepans i uns beures!!
Dimarts 8: Torello - St Andreu de la Vola
Ho he dit no que el Ru ara te gps? Mes que un regal per ell crec que és un regal per tots!! La tarda del dilluns mentres que tothom descansava, feia les seves coses, ell es liava amb els mapes i el gps a dissenyar una ruta per fer-la l’endemà, un crack!! Així que al vespre rebíem un correu amb el destí de la sortida: Torelló.
Avui si que toca matinar ja que em d’agafar el primer tren cap allà i nosaltres com som així d’originals, ens posem els llums a les bicis i sortim direcció a Mollet a agafar el tren, on ens trobem ja amb el Ru, l’Heri, el Pedro que ja venia amb el tren i a Granollers pujava el Francesc.
Un cop a Torelló comencem la ruta amb una fresqueta que es fa notar i amb les cames mandroses i cansades de les rutes dels dies anteriors. Els primers quilòmetres els fem per pistes al costat de la carretera, la qual l’anem creuant sovint, aquest tram no es molt maco però es clar la meitat de carreteres no hi eren en el mapa que va consultar el Ru, son ben noves. Tot i això amb el grupet que anem es impossible avorrir-se i si a més el Francesc que està hiperactiu no para d’enfilar-se per tots els marges ja el tema es d’allò mes distret!!
Francesc fotent el pal corrent Pedro tornant-l'hi!! La ruta en molts trams va ser un autèntic tram d’orientació això va ser que no fos molt ràpida però aquestes coses ja tenen el seu encant i un cop vem agafar distància amb la carretera el recorregut es va fer molt mes variat i distret. Amb tot això vem arribar al lloc d’esmorzar, una mena de masia amb una porta giratòria per entrar com si fos un hotel de luxe, unes coses mes rares ! Però un cop dintre com mana la tradició (últimament..) vem continuar el nostre pont gastronomic-pedalaire fent unes botis i uns embotits!
Ah i moment important de la ruta, l’Ada va aconseguir treure la camara de fotos del xaleco on s’havia quedat tancada la cremallera a primera hora ! No us imagineu la cara de satisfacció que va fer, crec que es va passar el matí rumiant com fer-ho!!!
Al sortir ens vem enredar una miqueta i per retrobar el camí bo va tocar empènyer un tros les bicis, suposo que era per baixar l’esmorzar!!!
Ja amb el camí bo la cosa es va animar, mes baixades divertides, alguna pujada xunga... de tot una mica, llàstima que en una de les baixades al Pedro l’hi va marxar la bici i va aterrar de mala manera picant al genoll.
El pobre feina tenia a pedalar i nosaltres de tant en tant encara el fèiem recular per culpa d’algun trencall mal agafat que ens obligava a girar cua. Llàstima de la caiguda ja que la sortida va ser maca i distreta i sobretot amb bona companyia!! Recupera’t Pedro!!!
I això ha estat el pont, molts camins nous i algun tiberi que altre!
Dissabte 28/11: Rodando voy rodando vengo vengo por el camino yo me entretengo…
Doncs això vem fer el dissabte, rodant pel riu vem anar de Sabadell a Sant Adrià del Besòs per trobar-nos amb la Clara, el Carlos i companyia per entretenir-nos rutejant per la serra de Marina i amb un dinar d’allò més divertit per tornar rodant amb la panxa plena cap a Sabadell.
Al final ens van sortit forces quilòmetres, 95, però poc desnivell 1.550, ja que els 21 kms de l’anada i la tornada pel riu, poc desnivell tenen, tot i que al tornar al no poder parar de pedalar en tota l’estona prou cansats estàvem.
Vem estar tota la setmana esperant el dissabte amb moltes ganes, per fi havíem quedat per rodar amb la Clara, tan saludar-nos a les curses i escriure’ns als blocs per fi rodaríem junts. Per això no ens va fer mandra matinar de valent i sortir de Sabadell encara fosc, la veritat és que va valer la pena, al final ens vem ajuntar uns 12 bikers, amb moltes ganes de gresca i a mitja ruta se’ns va unir la Noe amb qui aquest any encara no havíem rodat per lliure.
2on punt de trobada a Montigalà, abans d'enfilar-nos cap a la Serra de Marina
Vem atacar la ruta amb la tìpica pujada al dipòsit, això sí la Clara i el Carlos, com a bons amfitrions, ens anaven portant per algun corriol desconegut per nosaltres, me’ls apunto!
El Carlos i el Cristian coronant el dipòsit
Catant els corriols nous..
La veritat és que la colla que ens vem ajuntar estava plena d’artistes i joves promeses, alguns però estan en pre-temporada i gràcies això deixaven que poguéssim rodar amb ells, no crec jo pas poder-los seguir el dia que no hagin d’anar controlant les pulsacions…
La troupe en busca de la Noe...
Ella ens esperava tranquil.lament...
Amb la bici vaig notar que havia encertat al tocar la regulació de la forquilla, menys pressió i menys velocitat del rebot, això fa més per mi. També he guanyat en comoditat al tornar al meu seient vell, ni la meitat de maco que el Selle Italia SLR i més pesat però més adequat a les nostres quilometrades.
Per fi les tres vem rodar juntes:
Carlos, Albert, Santi, Noe, Francesc, jo mismita, Alejandro, Santi, Cristian i la Clara que, com podeu veure està molt més animada ;)
Un cop de retorn a Sant Adrià la Clara i el Carlos ens van obrir les portes de casa seva per fer el vermut i qui volgués dutxar-se i posar-se guapos per anar a dinar, així que vem anar al restaurant tots empolainats menys el Santi, la Noe i jo que havíem de tornar a agafar les bicis.
A St. Adrià hi ha senyals molt adequades per la Noe...El Santi arreglant una punxada en un balcó Si durant la ruta vem riure molt, dinant la cosa ja va ser massa, i és que el Jose, la Noe, i la parella Cristian – Santi tenen tela marinera!
La Bea, la Clara, Sònia, Bruce, Carlos, Cristian, Noe, Ada, Santi i Santi, falta el Jose que feia la foto Molt contents d’haver pogut rodar per fi amb la Clara i a més haver conegut un munt d’altres bikers però amb una mandra enorme vem emprendre la tornada cap a Sabadell, on hi vem arribar quan ja fosquejava, sort que dúiem els llums!
Diumenge 29/11: Companyia sorpresa!
I diumenge doncs havíem quedat amb el Ruben i el Francesc per anar a fer una ruta per l’Obac i aprofitar per anar agafant idees per la Volta pel Vallès que, igual que vem fer a principis d'aquest any, estem preparant de cara al gener'10.
Havíem quedat a l’estació de Renfe Nord, quan hi arribem ja hi ha el Ruben i després apareix l’Heri i per postres el Francesc arriba acompanyat per la Nuri! O sigui que en lloc de 4 vem ser 6. El dia de moment aguanta tot i que hi ha previsió de pluja a partir de mig matí, creuem els dits perquè aguanti..
Només deixar Sabadell i entrar al bosc de Can Deu el Santi destalona el neumàtic de darrera i la cosa no sella… el tubeless que havíem muntat el divendres ha durat una sortida, quina ràbia.
La primera part de la ruta és poc distreta, s’ha de creuar Matadepera, pugem pel marge de la riera, fem un tram de GR prou corriolero i ens enfilem cap a l’Obac per una urbanització, aquí la cosa millora agafem un corriol durillo de pujada fins arribar a la pista que va de les Pedritxes a la Pastora. Això ja ho coneixem.
Baixant cap a la Casa Nova de l'Obac
Si es que van como locos! A la Pastora s’ha acabat la major part de la pujada del dia i per celebrar-ho volíem entaular-nos per esmorzar però hi ha overbooking de bikers i no ens volen així que, com que tenim alternatives per tot, marxem cap al restaurant que hi ha a la urbanització dels Caus, aquí sí, esmorzem com senyors i amb les bicis controlades.
El millor moment de la ruta: la cara de sorpresa que va fer el Ruben quan el cambrer va treure la seva torrada de truita de formatge amb dues espelmes, jejejeje, més val tard que mai!
Si ja ho deia jo que feia bona cara!
Entaulats
Mentre esmorzàvem el fred em va anar calant, a la Nuri també i això que es va posar el super Gore tex- Capità Pescanova del Ruben! I a sobre reprenem la ruta baixant, no hi ha manera d’entrar en calor... no sé si va ser això o què però porto tota la setmana amb un refredat del 15! Només desitjo haver-lo expulsat pel pont...
Total que deixem enrere l’urbanització, agafem la pista i una mica més endavant una trialera a mà esquerra, és la famosa trialera del Lada, puf, aquí m’ataca de nou la decepció, no en faig massa tros sobre la bici, quin desastre! Ara les sensacions de la forquilla són millors però el tacte dels frens encara no el controlo bé i al portar el seient bastant més amunt que amb l’Orbea no hi ha manera de tirar-me enrere amb confiança... només els trams més facilons els passo amb una mica de decència. La nota : necessita millorar!
Un tros de la trialera del Lada
Un clàssic: reagrupament
El Santi però està encantat de la vida amb la trialera i també força content amb els genolls, sembla que té menys molèsties que ahir, potser el reforç de quàdriceps està funcionant, ojalà!
Quan arribem a prop de Terrassa ens toca estrenar el maleït 4rt cinturó per poder agafar la pista que ens porta al Llac Petit i d’allà per darrera l’Hospital del Tòrax de nou a Matadepera i pel Bosc de Can Deu cap a Sabadell, a la tornada i aprofitant la baixada l’Heri, el Ru, el Francesc i el Santi s’ho passen teta perseguint-se pels corriols, si és que són com nens!
Mira que els hi vaig dir que no calia que m'hi fessin una autopista!
El Santi... acollonido o... fent el tonto, com preferiu
Arribem a Sabadell a l’hora de dinar i sense haver-nos mullat. Quin cap de setmana de bici més complert i que ben acompanyats que hem estat!
Últimament estem d’allò més distrets, dissabte passat concert i aquest divendres el Santi em va sorprendre amb unes entrades per anar a veure l’espectacle Momentum dels Mayumanà, tot i que com em diria en Van Gaal de ritme no en tinc gaire, això de la percussió em tira ves per on, així que vem passar una bona estona veient com 10 artistes d’allò més internacionals picaven tot el què se’ls hi posava pel davant, mentre ballaven, cantaven i feien una mica de comèdia.
Dissabte vaig tornar a deixar el pobre Santi a casa descansant els genolls, i aquest cop me’n vaig anar a caminar, el Ruben havia organitzat, amb l'excusa d'anar a passejar els gossos, una pujada al Puigsacalm que finalment va agrupar a 18 caminaries i 4 gossos, déu n’hi do! Hi havia algun conegut com l’Heri, la Marta i el Pedro, els Víctors (Alkon i Wizz).
Així que, un cop vem deixar la boira enrera, com una fila de formigues vem anar de Coll de Bracons, on vem deixar els cotxes, al Puigsacalm, tot passant per Font Tornadissa i gaudint de l’espectacle de la tardor. I perquè no oblidéssim la caminada, el Ruben ens va preparar una baixada tècnica que ens va obligar a ajudar-nos de les mans per poder superar algun tram... si és que fins hi tot quan anem a caminar hi ha qui no pot deixar de pensar en trialeres, aquesta en bici però hagués estat no-ciclable, us ho ben asseguro.
Diumenge tocava el retorn als pedals del Santi després de 15 dies sense tocar la bici, així que a una hora raonable, jejejeje a les 10 del matí! ens posàvem a pedalar suaument cap a Matadepera ja que, per més que vaig insistir, no el vaig convèncer per anar a rodar pel riu per tal de no forçar... així que amb molta calma vem anar seguint el track de la Rond’elles d’aquest any que, com sempre, està força bé. Llàstima però en una baixada el casset de pinyons del Santi es va encallar i no vem poder completar la ruta, per sort érem a prop de Castellar i vem poder tornar a Sabadell relativament bé, això sí el Santi no podia parar de pedalar ni un segon si no volia anar rebent estrebades.
Després d’un més que acceptable concert del cantautor més intel·lectual, és a dir en Quimi Portet i el conjunt que l’acompanyen on, com sempre, ens vem partir la caixa i vem disfrutar de valent, vaig anar a dormir corrent per com a mínim intentar descansar 4,5 hores abans d’anar a la 10a edició de la Costa Fustera.
Pels que no el conegueu un vídeo del concert que van fer a Sabadell, al qual no vem poder anar i per això vem anar al de Terrassa que encara té més guasa:
Deixo al Santi al llit i amb molta mandra esmorzo, m’enfundo el maillot, carrego la Petitona i cap a St. Climent de Llobregat, que havia vist pel google maps que estava passat Sant Boi. Després de forces trifulgues per arribar al poble i aparcar la Petitona em trobo amb el Ru i el Francesc a la zona de recollida de dorsals, la sortida és a les 8, falten 15 minuts i encara hem de pujar a la furgo a deixar l’obsequi i jo he de buscar imperiosament un lavabo, o sigui que ens plantem a la sortida a les 7:59! Allà ens trobem amb el Ramon, la Raquel i l’Alfred i saludo a altres coneguts de la Volta al Penedès, Pedals de Foc...
La idea d’anar a aquesta pedalada va ser meva, volia veure si sota pressió m’adaptava a la bici sí o sí, si sortim pel nostre compte i una baixada no la veig clara doncs baixo i la faig a peu, amb una pujada complicada doncs el mateix però en proves organitzades la cosa canvia i l’ambient em fa llençar-m’hi més o sigui que volia anar a totes i així ho vaig fer.
Passades les 8 es dona la sortida neutralitzada, tot i així és la típica pedalada que sembla la copa del món, perfecte, el què jo volia! Seguint el cotxe de policia anem fins a Viladecans i tornem per la carretera fins que altre cop a l’entrada de St. Climent, aprofito per anar saludant als coneguts fins que agafem una pista de pujada, el cotxe desapareix i comença el campi qui pugui, saludo i avanço un parell de noies, l’Anna de l’Oxigen i la Manoli del Valvuena, em sembla que em col·loco primera, de fet més igual el què vull és anar al màxim i facin el què facin les altres, així em provo sobre la bici i aprofito també per valorar com van les millores respiratòries.
La pujada se’m fa llarga, quan ja sembla que arribem a dalt m’atrapa el Francesc i fem junts una zona de puja baixa molt exigent que no et deixa descansar ni un moment, aquí no hi ha res tècnic i vaig bé sobre la bici, a les rampes de més pendent m’esforço per no tirar el cul enrere que és el què feia últimament i crec que per culpa d’això llavors em feia mal el genoll perquè em quedava la plomada massa enrere (bueno, això és una teoria meva..). Finalment arriba una baixada de pista més que ampla, amplíssima i m’hi deixo anar a tuti plen, la veritat és que per baixades fàcils no tinc problema amb els frens, no sé què li passa al Francesc que el deixo una mica enrere... de cop però quan anàvem tots fullats s’ha d’agafar un corriol a l’esquerra i en pujada, per primer cop sento la olor de xamusquina dels meus frens de disc, ara sí que els he estrenat!
És un corriol prou distret, ni puja molt ni baixa però has d’anar baixant de la bici perquè hi ha força arbres entravessats al mig del camí, em sento bé i més quan comença la baixada de veritat amb forces pedres i no m’avança ningú, yuhu, vaig molt animada, massa i a sobre em diuen que vaig més o menys la 25!!!! Ostres, no he anat mai en aquesta posició de la general, evidentment a cap cursa però tampoc a cap pedalada, que fort!
Poc després m’atrapa el Ru i arribem al primer avituallament, no hi ha gots amb beure així que agafo un tros de plàtan i segueixo mentre apareix de nou el Francesc. Aquí ja hi ha el trencall de la llarga i la curta, evidentment agafem l’opció dels valents i com no pot ser d’una altra manera és de pujada, després d’un tram de baixada amb bones vistes, arribem a una urbanització i continuem de pujada, una mica més endavant fem un corriol de pujada molt pedregós i aconsegueixo fer-lo muntada, amb el Francesc animant-me per darrera i el Ru escapant-se per davant. No m’ho puc creure, el primer tram tècnic que supero satisfactòriament amb la Scale, aquí de respiració vaig una mica més fotuda però igualment bastant millor que setmanes abans o sigui que sóc optimista.
Però tot lo bo s’acaba, comença una zona de pista en molt mal estat, com no és de pujada i hi ha molta pedra, alguns trams de pedra bastant petita i solta, si poso plat petit la bici no em tracciona i amb el mitja em faig pols a sobre no encerto la traçada bona, noto la direcció molt nerviosa.. primer se’m escapa el Ru i després el Francesc. Les bones sensacions s’allunyen i m’abandonen del tot quan agafem un corriol molt pedregós de baixada i en un tram de pedres grans i amb uns cantos importants me’n menjo una de cara i me’n vaig al terra sobre uns esbarzers. No m’he fet gran cosa, alguna esgarrapada i punxes per la mà i braç drets, me’n trec unes, reviso la bici ja que per variar he caigut cap a la dreta i el canvi ha tocat terra, espero no haver tornat a doblegar la puntera, sembla que no. Acabo el tros més pedregós del corriol a peu i m’atrapa un noi i poc després, ja a la pista, la Manoli. Es coneix la zona i m’explica una mica el recorregut, li desitjo sort i veig com s’allunya, ara les cames no em responen com abans i no puc seguir-la a la pujada.
Arribem a una carretereta i l’agafem de baixada, després un trencall a la dreta per una pista ampla que va alternant trams emporlanats i trossos de pista de terra, és una baixada molt ràpida i els trams de pista estan en molt mal estat, quan agafo l’últim no puc triar bé la traçada, me’n vaig cap a un reguerot que el supero com puc però vaig a espategar a una zona amb un parell de pedrots de consideració, se’m descontrola la bici i em foto el pinyo del segle, d’aquells espectaculars, m’aixeco com puc plena de pols, em fa mal el colze, el genoll i la cuixa i com no de la banda dreta i és que he tornat a caure cap al mateix costat, per si no en tinc prou m’entra una rampa al bessó dret. Passen dos nois i em demanen tres cops si estic bé, deu ser que la caiguda no ha estat mal perquè segueixen no massa convençuts.
Ja de mal humor i poruga segueixo baixant, m’avancen un parell més i arribo al segon avituallament on m’esperen els meus fidels companys, el Ru i el Francesc. Menjo un tros de plàtan del trist avituallament i bec una mica d’aigua, és l’únic que hi ha. Ens posem en marxa i comença una zona de corriol de pujada, amb arrels i algun pas complicat, quan pujo pinyons la cadena em salta per darrera el pinyó gran, merda he tornat a doblegar la puntera! Intento adreçar-ho sense massa èxit, m’avança el Ramon i perdo definitivament al Francesc i al Ru. Falten més de 15 quilòmetres, no hi ha manera que el canvi funcioni, només puc pujar fins el quart pinyó començant per baix i així és impossible fer un corriol que normalment el feria el 80% amb pinyó gran i trams en plat petit, em desmoralitzo mentre em va avançant la gent... m’entren ganes de deixar-ho estar però llavors visualitzo el perfil i recordo que la part final semblava no tenir molta pujada i que els últims 10 kms eren majoritàriament de baixada. Així que decideixo continuar, intento posar-me de peu a les pujades per evitar caminar però llavors em reapareix la rampa del bessó així que no tinc més opció que caminar, per fi arribo a unes cadenes on hi ha un noi de l’organització que et posa una pegatina amb la posició que vas, hi passo la 47, un altra dia m’hagués encantat passar així però avui, havent anat tan bé m’emprenya.
Per sort comença la baixada, hi ha un parell de repatxons més i al tram final alguna zona de pujada sostinguda però per sort el bessó ja no se’m enrampa i puc fer-ho tot sense baixar de la bici, posant-me de peu, cosa que en situacions normals no faig gairebé mai. Passem pel costat d’un cementiri i després ja una baixada d’asfalt on està aparcada la Petitona fins la meta, uf quina pedalada!
Com no la fem petar una bona estona mentre em bec una coca-cola light, lo únic que hi havia a part de vi i cervesa... ejem ejem, en aquest aspecte la organització ha estat molt fluixa, igual que amb la senyalització en alguns trams de l’última baixada. El maillot de record però a mi m’ha agradat, és clar, si és que és taronja!
Cama decorada al estil Costafustera, a dia d'avui se li han de sumar uns quants blaus...
Al final les sensacions molt contradictòries, boníssimes els primers 20 kms i la resta fatal, no sé pas què hauré de fer! Potser entrenar més i practicar amb la bici nova, com a mínim a caure bé!
Aquests mesos després de les vacances hem anat una mica de bòlit, sobretot perquè per feina el Santi ha estat gairebé 4 setmanes a Madrid, sort que me’l deixaven tornar els caps de setmana! Així que a part de la Volta a la Cerdanya, la Volta al Penedès i l’Artec hem anat fent les nostres sortidetes de rigor.
A finals d’agost vaig treure a passejar, vull dir a patir el Rubén i la Mariona, vem anar a fer un track del Dani (Doo4ever) que amb el nom ja paga Pedrasanta Extrem, el Santi no ens va poder acompanyar perquè només sortir de casa li va tornar a aparèixer una butllofa a la Larsen, però aquest cop gegant, així que va fer mitja volta i es va escapar de fer una de les rutes pel Vallès més exigents que conegui, no m’estranya que el Dani estigui lo fort que està! I això que la Mariona estrenava bici i m'havia dit que volia fer una ruta suau!
El 3 de setembre vem quedar per fer una nocturna amb la Mariona, l’Armand, el Grey, el Dr. Voll. La ruta típica, un Puig de la Creu i va ser aquí quan van començar els meus problemes respiratoris, vaig arribar a dalt del Puig amb “pitus” i tot....
Com que teníem una part de la ruta dels bombers pendent, amb el Ru, el Francesc i la Carol el 6 de setembre vem agafar el tren fins a Sant Quirze de Besora i vem enganxar el track allà on l’havíem deixat per completar-lo, és a dir, arribar a Aiguafreda i sort que aquell dia vem decidir no acabar-lo perquè el què quedava de ruta, era molt tècnica i per tan força lenta. Ens vem fer un tip d’intentar superar trams pedregosos i baixar trialeres impossibles però com sempre: vem riure molt!
Per la Diada va ser el Dani (DiamondBack) qui ens va treure a passejar i vem enredar al Francesc, el Wizard i el Sergio perquè ens acompanyessin a fer la Enduraid i la Diferent de Sallent en la seva versió més endurera, també havíem de fer els Senders de Navarcles però entre que se’ns feia tard per anar a buscar el tren de tornada i un superman que em vaig marcar per cridar una mica l’atenció i esquinçar-me una costella ho vem haver de deixar estar: queda pendent!
L’endemà però, sense saber encara el diagnòstic de la caiguda, vem agafar les bicis per anar a esmorzar a Sant Llorenç, tot i que es va queixar bastant durant tota la ruta, vem deixar al Francesc que ens acompanyés. Es tractava d’anar acostumant les meves cames a sortir dos dies seguits ja que pel següent cap de setmana m’esperaven la Noe i les dues superetapes de la Volta a la Cerdanya. Dilluns al fisio per confirmar la lesió i tota la setmana de cures intensives per no fallar a la Noe i ho vaig aconseguir, mig tocada per la costella i amb els esbufecs emprenyadors, vaig plantar-me el divendres a Castellar de N’Hug.
Mentre la Noe i jo compartíem ruta, el Santi va decidir participar a la Mussolenca, una pedalada que organitzen i per cert, ho fan molt bé, els nostres amics de la Penyamussolenca. I ho va fer de conya, el 23è de la llarga amb les seves ja clàssiques molèsties als genolls i una punxada prou inoportuna.
I per tancar el setembre amb el Rubén i el Francesc, vem intentar seguir un track que li vaig demanar a la Nuri i que unia les torres de guaita de Collserola, el què no vaig pensar és que quan ells van fer la ruta era abans de les ventades i vem trobar molts dels corriols tallats per arbres caiguts, cosa que va convertir la ruta en una gimcana forestal i que ens va fer improvisar més d’una vegada. De torres però al final en vem fer poques...
Per despedir-me de la Orbea a lo grande vem anar a la Volta al Penedès i per rematar-ho a l’Artec, per fi aquest cop vem ser finishers!
I el 18 d’octubre va ser l’estrena oficial de la Scale... era tot nervis, i vem anar-nos a trobar amb la gent de la Penya Mussolenca ,que feia molt temps que no veiem, per fer una sortida per Collserola on vaig poder comprovar que per superar les zones tècniques necessitaria un temps d’adaptació que, a disgust meu, encara dura...
Els Maratonians van organitzar una nova expedició a Montserrat i com que sembla que sigui el nostre destí predilecte no vem poder dir que no i tot que no vem completar la ruta per no cremar-nos més del compte vem pujar fins el monestir a comprar pastís de formatge i vem agafar el tren a Vacarisses. Els meus genolls van començar a queixar-se degut als canvis de posició sobre la bici i és per això que ara estic de proves de seient amunt, avall, endavant, enrere... jejejeje a veure si li trobo la posició adequada.
L’endemà no vem anar ni a la Falconada ni a la Ronde’lles (tot i que em va saber greu ja que fins ara no me’n havia saltat cap edició) i de qui va ser la culpa? Del Francesc, entossudit en anar a fer unes galtes vem organitzar una sortideta pels nostres dominis amb parada per esmorzar entaulats però el pobre Francesc no es va llevar fi i al final no va poder venir, així que el Ru, la Carol i jo vem encarar amb la millor cara que vem poder les pujades que el Santi ens havia preparat... pocs quilòmetres però prou desnivell i al final un bon àpat a Castellar.
Com cada any, no sé pas perquè, estrenem el novembre amb l’aniversari de la meva germana, així que tocava celebrar-ho a Solsona amb la family i com no vem pujar les bicis per sortir a estirar les cames. Dissabte a buscar bolets amb no massa èxit però ho havíem de provar i diumenge una ruta d’uns 30 kms molt rodadora, vaja que no hi havia ni un corriol, tot pista, però ja ens anava bé per no forçar gens.
Fa una setmana varem anar a despedir-nos dels amics de Can Pau de la Rosa que es traslladen a Nogueruelas on l’Annabel, el Jordi i tota la quitxalla ens van rebre amb els braços oberts, unes pizzes estupendes, artista invitat i en conjunt una vetllada més que estupenda a la vora del foc. Estem seguríssims que aneu on aneu deixareu ben marcada la vostra petjada, igual que ho heu fet en els nostres cors, i és que si s’és especial s’és especial i vosaltres esteu fets d’una pasta única! Després de la gresca ens va costar llevar-nos aviat i com que eren passades les 10:00 vem agafar camí a Matadepera amb l’intenció de seguir el track de la Rondelles d’aquest any que pintava prou bé, uns corriols només sortir i una pujada nova, llàstima que uns núvols negres molt amenaçadors i una caiguda prou tonta però amb mala pata van fer que doblegués la puntera del quadre nou!!! i vem preferir tornar abans no ens passessin més coses. Amb la puntera adreçada, vem assistir a la segona trobada del Roca Bikes, organitzada pel Francesc, no erem massa gent, 8 bikers però ens acompanyava el vent, i això que ningú l’havia convidat. Vem sortir de la Garriga direcció Puiggraciós i després cap al Castell del Clascà, al Santi i a mi la pujada ens va agradar molt, les vistes eren magnífiques, el Tagamanet, el mar, la Mola... després d’esmorzar a raser del Clascà vem agafar un corriol que porta a Sant Miquel del Fai, la major part ja l’havíem feta durant la Transcatalunya de l’any passat i vaig recordar perquè no m’havia agradat, és força estret i transcorre gairebé tot amb precipici a l’esquerra i vaig anar cagadeta tota l’estona, i més amb la bici nova que segueixo sense tenir domesticada a les zones tècniques, així que ben a poc a poc i gaudint de les vistes el vem anar fent. A St. Miquel vem deixar la resta del grup que anaven direcció Riells per anar-nos cap a Sabadell, seguint al revés el track de la Sabadell-Collsuspina.
Durant aquest mesos però no tot han estat flors i violes, hem perdut el Toni de Solsona i el Xavi Novell, dos ciclistes de cap a peus i millors persones i com no podia ser d’una altra manera hem recordat en Jordi, que ja fa un any que ens va deixar. Nois, sigueu on sigueu estic segura que ja sabeu que hi ha una multitud de gent pedalant per vosaltres!
Tot i que després de l’Artec hem baixat la intensitat de les sortides i el quilometratge, és a dir, que estem de pre-temporada el Santi segueix tenint molèsties als genolls, ara especialment al esquerra i és per això que demà no m’acompanyarà a la Costa Fustera... t’hi trobaré a faltar!! Però està clar que per poder afrontar els nous reptes que ens ronden pel cap per la pròxima temporada s’ha d’estar al 100% i val la pena sacrificar alguna sortida per tal d’aconseguir-ho. Ànims guapíssim!
Ja ho se que la crònica arriba amb unes setmanes de retard però tot arriba! L’Artec, l’últim repte de l’any ja només per això ja tenia ganes que arribés, aquestes alçades d’any les meves reserves de patiment ja estan per el terra i els meus pobres genolls des del maig que m’estan demanat una treva... Però tot i això tenia molt clar que volia anar a l’Artec, era el meu particular homenatge al Jordi, ell quant l’any passat tots fèiem mala cara i maleíem haver-hi anat, ell anava amb un somriure de pam dient que allò era Costa Rica!!!!
Vem pujar el dia abans per fer nit a la petitona i aquella tarda mateix ja ens vem trobar amb el Dani (Doo4ever) i la seva family i els integrants del nou C.C.Totgas que amb la seva habitual generositat ens van convidar a sopar a la seva autocaravana, gràcies!!!
Per cert desprès de sopar de camí a la nostra caseta ens criden des d’una furgo, ens apropem sense saber qui eren i ens trobem als companys de Vilafranca, Llibert i altres Metal Bikers que la setmana anterior ens van fer gaudir de la Volta al Penedès. Bé, anem al dia de la cursa, tot i dormir a escassos 25 metres de la sortida quan arribem està ple fins dalt, aconseguim posar-nos amb el Francesc i unes files mes endavant veiem al Ruben, Miquel, Moixa i d’altres que jo ja no els veuria mes fins l’arribada....
Es dona la sortida i com si l’arribada fos a la cantonada la gent surt a tope, al poc l’organització ens obsequia amb un tram ben original tot passant per dintre d’una granja de vaques, literalment per dintre! Desprès agafem el carril bici i aquí ja començo a veure que avui tindre una jornada complicada.... la cadena no s’està quieta, em salta contínuament obligant-me a anar mes suau per por de no trencar-la, fantàstic. Desprès d’aquest tram on tothom anava treien fum al plat agafem un corriol de pujada, aquí vaig millor ja que puja bastant i el canvi sembla que nomes funciona bé si vaig amb el pinyó mes gran, vaig avançant amb l’esperança d’atrapar algun conegut ja que en el tram de rodar havien desaparegut tots!! Porto pocs quilometres i ja estic bastant desmotivat, lo dit m’espera un dia llarg..
Tot pujant em trobo l’Ada parada, merda que l’hi ha passat, ràpid ho esbrino quan veig que porta la cadena penjant, ben trencada... per sort porto un eslavó ràpid i tot i la nostra poca habilitat mecànica ho arreglem prou ràpid. Continuo la pujada amb l’Ada darrera, vaig mirant que vingui ja que no m’enrefio gaire de la cadena, acabem el corriol i seguim pujant per una pista mes ample que ens porta fins a Font Pobre. Aquí la pista comença a baixar, el terreny està humit però en principi no te massa complicació o això em pensava ja que de cop la bici m’abandona i com puc surto corrents sense ella, caram quin dia... segueixo baixant però ara amb una sensació d’inseguretat important ... Unes baixades més tard vaig pensant que no vaig segur quan de sobte noto que la roda de darrera em patina amb una arrel, miro de controlar-ho i quan em penso que ja està no se que caram passa que es clava de darrera amb algu i acabo menjant-me el manillar amb la barbeta i a continuació el terra bastant violentament. M’aixeco atordit tant que passa un noi i em pregunta si estic bé i jo que li responc: - No, vull dir sí, gràcies. Encara situant-me arriba l’Ada però abans no pari li dic que continuí que estic bé, ella continua però no dec ser gaire convincent quan la veig aparèixer al minut un altre vegada!!!
Vinga ja van dues caigudes i una reparació de cadena i encara no he arribat al tercer avituallament, el qual apareix en pocs metres per sort!! L’únic bo és rodar un tros més amb l’Ada, carreguem piles al control i continuem... bé continua ella, miro la roda de darrera i punxada!! Estupendo!!!! L’Ada insisteix en quedar-se ajudar però l’hi dic que continuï no fos cas que l’encomani la sort!!!
Així que amb la moral per els peus, arreglo la punxada i continuo , el camí tira definitivament cap amunt, cap a Santa Magdalena de Cambils tot superant el Coll de Canes on hi ha el control de dinar on ‘gaudeixo’ d’uns macarrons amb tomàquet... A l’avituallament m’informen que l’Ada ha passat que va bé, estupendo com a mínim que a ella l’hi surti bé. Continuo cap amunt, encara falta un munt i ja em noto bastant perjudicat i la transmissió segueix donant guerra tot i les meves penúries aconsegueixo arribar al tall de pas del 66% a temps, un quart d’hora per sota només, aquí la immensa majoria amb els que vaig rodant pleguen, jo que òbviament no m’estava divertint també ho hauria de fer però el record del Jordi i el seu entusiasme m’obliga a continuar, això i lo tossut que sóc!! D’aquesta manera afronto la pujada a Fontanils, en la qual les cames m’obsequien amb un ventall ben ample de rampes en llocs diferents, suposo que per fer la ruta més distreta... Quin dia!!! Un cop a dalt una mica de baixada i un altre control horari que el passo més o menys com l’altre, es a dir just. Vist lo poc que m’ha sobrat, em preocupo per la possibilitat de no passar el pròxim i més sabent que és l’últim així que procuro accelerar una mica el ritme però les cames acompanyen poc i el tros de pujada a Bracons per asfalt se’m fa un autèntic infern, m’arrossego literalment, per sort a mitja pujada un avituallament de líquids i agafem una pista cap amunt. Els primers metres em trobo mes recuperat i avanço millor però la pista es comença a enfangar de mala manera i em veig obligat a caminar per poder avançar, quina ràbia! Vaig mirant el rellotge i els quilometres amb l’esperança d’aconseguir l’objectiu, passo una mala estona però finalment assoleixo l’últim control de pas a temps, concretament cinc minuts abans del teòric tancament!! Mare meva quin patir, però ara ja em trobo més alleugerit com a mínim sé que ja ningú em farà abandonar però encara em quedava estona per acabar, per davant quasi 20 quilometres.
------Quin dia!!
Per rematar-ho al poc de sortir del control em salto un trencall, sort que uns excursionistes m’avisen, mitja volta i a caminar ja que com és normal m’he colat en una forta baixada.... Recupero el camí i vaig fent, a les baixades em deixo caure, els plans ho passo fatal ja que el canvi no para de saltar i a les pujades... patir!!! Per arribar a St.Esteve em fan passar per una sèrie de corriols que normalment hagués gaudit però avui no tocava, ni en els corriols em vaig divertir!! Per sort tot arriba al seu final i veig davant meu la somiada arribada i com no l’Ada animant!!!!
Quin descans per fí s’acabat, tinc la neurona esgotada!! Avui ha estat una gran prova per el meu cap i estic content per haver superat les adversitats.
No us penseu que tot em va anar malament, lo millor del dia estava per arribar, desprès de la dutxa ens reunim Ruben, Francesc, Ada i jo per anar a sopar i quin tiberi especialment l’entrecot del Ruben, quin volum!!!!!!!!!!
Per fi s'arregla el dia!!!
Peaso entrecot!!
I amb aquesta dono per tancat un llarg any de maratons, ara a recuperar-me dels genolls i a fer sortides biciclo-gastronómiques jejeje!!!
Recupera’t Pedro!!!
Vem pujar el dia abans per fer nit a la petitona i aquella tarda mateix ja ens vem trobar amb el Dani (Doo4ever) i la seva family i els integrants del nou 
